Biografia

Josep Porta Missé va néixer a Barcelona el 1927. Les seves habilitats bàsiques les va heretar del seu pare, el dibuixant Josep Porta Galobart.

El 1940 va descobrir el món de Salvador Dalí i va començar a deslliurar-se de les normes acadèmiques estrictes.

El 1958 va emprendre el seu propi camí deixant la seva ciutat natal i va passar a residir a Mallorca, on s’allotjava en una finca a Cala Major, no gaire lluny de la casa de Joan Miró.

Aquí definitivament es va entregar al món del surrealisme. Josep notava en si una forta fascinació cap al món subaquàtic. Sota aquesta impressió va realitzar diverses creacions, usant una gran varietat de colors verds forts i blaus lluminosos, en els quals van volar organismes aquàtics.

Dotat d’una innata capacitat autodidacta que pocs posseeixen, Porta Missé ràpidament va anar incorporant elements propis amb suports surrealistes, que amb el pas del temps l’han portat a desenvolupar la seva pròpia iconografia i a consolidar el seu propi llenguatge pictòric.

Avalat per una llarga carrera artística, després de viure a diferents capitals europees i exposar en importants galeries de Gran Bretanya, Alemanya, Espanya, etc., torna a la seva ciutat natal, Barcelona, on instal·la la seva residència i estudi, reafirmant la seva singular visió de l’acte creatiu pictòric.

Es tracta d’un artista amb uns conceptes artístics únics, a qui agrada destruir la formalitat excessiva, defugint l’ús de perspectives. L’eix principal de les seves creacions són els personatges que les integren. Tots els seus éssers estranys suren en una comicitat creada per la seva genialitat, i ofereixen un context d’interacció i diàleg entre ells. La seva obra se’ns presenta amb una forta càrrega de lirisme, però no exempta de contundència expressiva, on conviuen allò geomètric i allò orgànic.

De la libèl·lula al bombí, per Francesc Miralles

I

M’agrada l’obra de Josep M. Porta Missé més enllà de la mateixa obra. Ens trobem davant d’un artista que trenca els esquemes que d’una manera precipitada, quasi de forma inconscient, hem establert els historiadors i crítics per a estendre un fil des d’on poder fer recórrer el nostre discurs. Així no hem fet classificacions i agrupacions des de les obres i llur anàlisi, sinó que ens hem establert en la comoditat de les declaracions i manifestos que fan els artistes.

Això ens ha anat bé per a construir els discursos expositius i analítics, sempre amb notables ambicions filosòfiques, que han constituït tota la historiografia artística del segle xx, en especial la de la segona meitat de segle.

Llavors, en bona mesura quedem sorpresos quan hem d’endinsar-nos en l’obra d’artistes com Porta Missé, que s’allunya d’esquemes preestablerts. I se n’allunyen perquè ells no parteixen d’una teoria. Porta Missé és un d’ells. I en aquest cas és molt possible que el fet de transitar per la vora de tendències i grups li vingui donat pel seu tarannà independent: independent com a persona i independent com a artista.

Tan independent i fora d’esquemes ha estat, que d’ell sí que es pot dir que, en l’àmbit artístic, ha estat autodidacte: plenament. No ha anat mai a cap escola ni acadèmia a realitzar estudis artístics. Ell n’ha tingut prou a veure treballar el seu pare, Josep Porta, un artista extraordinari, excepcional dibuixant, que mai no va exercir com a artista, n’ha tingut prou per decantar-se cap a la creació plàstica, per saber com manegar-se pel que fa a la tècnica.

Tan independent i fora d’esquemes ha estat en l’àmbit personal, que Porta Missé no ha pretès mai forjar-se una reputació d’artista, mai no ha volgut establir un currículum compacte: ha desenvolupat una àmplia labor artística, arítmica en la seva creació, provocada per les urgències de la seva quotidianitat.

Conseqüència d’aquestes premisses, l’obra d’aquest artista barceloní ha quedat en part marginal, en part desconeguda: per uns, perquè no s’ha inscrit en un estil, en un isme concret; per altres, perquè el fet de recórrer Europa com un rodamón culte, no ha dinamitzat la seva obra de manera homogènia. Per mi són aquestes arítmies, aquesta independència i llibertat, les que el defineixen i el fan més atractiu.

II

En diverses ocasions he escrit que els moviments del segle xx, la successió d’innovacions que van crear els ismes, eren el substrat sobre el qual es desenvoluparia la plàstica futura. Jo no penso que l’apropament a la realitat que va realitzar l’impressionisme sigui un procés tancat. Com no crec que ho sigui l’estructuració de l’espai que ens va portar el cubisme, ni el profund abisme que va obrir el surrealisme. Tot això és present, d’una o altra manera, en els artistes actuals: hi ha qui prefereix encara indagar certs aspectes de la natura, incorporar-los a la seva obra amb major o menor originalitat; hi ha qui dóna tombs al món incommensurable de l’inconscient... Però alguns, pocs, dels artistes d’ara, no es decanten per un o altre camí o tendència sinó que barregen les més contradictòries i oposades aportacions. L’exemple més clar d’aquesta manera de fer la trobem en l’obra de Miquel Barceló, que s’ha imposat internacionalment. I de manera semblant —que no exacte— la trobem en la trajectòria de Porta Missé.

(Obro parèntesi: sempre he tingut present que en determinats moments de la història a poc a poc es van acumulant diverses aportacions que es fan en llocs distants uns dels altres, enriquint el llenguatge que es va configurant de manera lenta. Podem posar com a exemple més evident d’aquest fer, l’època del romànic: en un lloc introdueixen un tipus de capitells, en un altre un tipus d’arcs, en un indret creen una modalitat de coberta, en un altre experimenten amb la pintura... I uns i altres van incorporant d’aquí i d’allà, arribant a monuments que han fusionat unes i altres aportacions, i s’han enriquit considerablement. I de manera semblant, l’època renaixentista.

Ja sé que la majoria dirà que aquestes eren altres èpoques. És cert, eren altres èpoques, però tots estan d’acord que l’esperit de l’home no ha evolucionat. De la mateixa manera que no ha evolucionat el ressort creatiu.

Sempre he cregut que la plàstica del futur immediat es configurarà per mitjà d’una barreja d’ismes i tendències que d’una manera contradictòria i oposada van néixer al llarg del segle xx. Tanco parèntesi.)

En l’obra de Porta Missé trobem una bona dosi de surrealisme, uns tocs de constructivisme, altres tocs d’un cert cubisme; hi ha un informalisme latent, sempre.

Porta Missé trenca esquemes. No se’l pot encasellar en un estil o una tendència determinats. Aquí rau el neguit dels historiadors i la grandesa de l’artista. Un passeig al llarg de la seva obra es converteix en un seguit de sensacions, en un cúmul de descobriments. Pocs artistes ens sorprendran tant, perquè Porta Missé no lluita per seguir o establir un llenguatge sinó que solament li interessa crear una emoció plàstica i un sentiment, un pensament col·lectiu. Ell no estableix una crònica que aprofundeix les seves sensacions i els seus fantasmes —com feia Joan Ponç, amb qui se l’ha lligat nombroses vegades— sinó que es converteix en un cronista estètic de la societat en la qual conviu. En una altra ocasió ja he dit que no es fixa en ell mateix com a individu sinó en els altres com a col·lectiu: no reflecteix allò que sent sinó que tipifica el que passa.

III

Si escrivíssim una història convencional de la pintura catalana hauríem de dir que Porta Missé pertany a la mateixa generació que Joan Ponç, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Modest Cuixart, Albert Ràfols-Casamada, August Puig, Romà Vallès..., per esmentar tan sols uns quants noms. De la mateixa generació, si tenim en compte les dates de naixement d’uns i altres. Aquests noms, com ja és sabut, són els que marquen l’art català de la segona meitat del segle xx.

Si tractéssim de situar l’obra de Porta Missé juntament amb la d’aquests artistes suara esmentats se’ns feria evident que molt poca cosa el vincula amb els artistes de la seva generació. I això es deu a dues raons. La primera raó és cronològica: Porta Missé realitza la seva primera mostra individual l’any 1963, data en què els artistes generacionals seus ja tenien una llarga trajectòria: feia uns 15 anys que pintaven i havien commogut i sotragat el món artístic català.

Porta Missé fins al 1958 es movia a l’entorn de la figura del seu pare, un home singular, categòric, un geni, que conduïa la família amb vaivens econòmics apassionants. Amb el pare va aprendre diverses tècniques artístiques, ja que li feia d’ajudant en la creació i disseny d’estampats sobre seda. Al seu costat va tractar tota l’alta societat catalana, en què estaven integrats els Porta. En morir el pare, el 1958, ell decideix trencar amb tot l’ambient formalista estàtic, i començar la seva vida. Ben aviat va marxar a Mallorca. I la nova vida el va conduir a decantar-se vers la pintura. Instal·lat a Palma va conèixer i conviure amb artistes i literats, la majoria d’ells refugiats a l’illa procedents de mig món. I convisqué amb aquella joventut internacional que va fer de Mallorca i d’Eivissa un centre mundial de llibertat i contestació. Aquesta és la segona raó que allunya Porta Missé dels artistes de la seva generació: la fugida de casa per a trencar amb els convencionalismes de la burgesia catalana.

Tot i que ell ja tenia 30 anys, el fet de viure amb aquella joventut que marcaria un trencament social a Europa i als Estats Units, el va marcar de manera definitiva. Ell sempre havia estat contestatari, expulsat de petit d’un i altre col·legi, mai no seguint una disciplina acadèmica. I els hippies van marcar-lo definitivament no perquè li descobrissin nous aspectes vitals sinó perquè coincidien amb els seus punts vivencials: practicar la no-violència, rebutjar la societat de consum i conjugar una llibertat total, també sexual.

Porta Missé no es podia enganxar als esquemes dels artistes de la seva generació, ja que n’havia quedat despenjat per un allunyament obligat per urgències familiars, però de la majoria d’aquells artistes va adoptar el compromís de reflectir els problemes de la societat. I aquella joventut en part desbruixolada li va ratificar el seu posicionament àcrata. Per sempre més compartiria una crítica profunda a la societat amb els beneficis d’aprofitar-se de les seves prebendes.

Aquest ha estat el joc vital de Porta Missé. I la seva pintura segueix també aquests paràmetres.

IV

Josep M. Porta Missé és una home refinat: d’àmplia cultura assimilada de manera arítmica al compàs de les vivències. Refinat per viure en ambients exclusius convivint amb gent refinada.

Porta Missé és un home refinat: d’un gust exquisit per haver viscut en una família en la qual l’estètica ho dominava tot.

Amb les seves anàrquiques anades i vingudes i estades en qualsevol ciutat d’Europa, només confirmava el refinament de l’aventura.

V

Porta Missé ens dóna la mesura de la seva pintura en qualsevulla de les sèries o etapes en què es pot dividir la seva obra —divisions que vénen marcades per llocs de residència—. Centrem-nos en Els insectes i en Els Anglesos. Els insectes foren el tema de la seva primera mostra, el 1963, pintats en el decurs de la seva estada a Mallorca. La força d’aquesta sèrie rau que aquests insectes no són insectes ja que viuen en el mar, i tampoc no ho són perquè són invencions irreals. Però la força de l’artista es troba en el fet de crear un món que tot i ser artificial tothom el classifica i se’l fa seu. Aquesta força només la tenen els grans creadors.

Estem en la primera metàfora de l’obra de Porta Missé: el nostre entorn és agressiu i violent i no en podem escapar.

Els Anglesos és la sèrie que va realitzar a Londres, en el mític Londres dels anys 60. Bàsicament són rostres d’anglesos que es creuen amb ell pel carrer. Aquí no crea un món propi sinó que matisa el món real i singularitza trets. I apareix de nou el gran creador en ser capaç de donar-nos la visió de l’home anglès tal com nosaltres l’interpretem. Aquí apareix la ironia. Ell ja sabia aquella definició que, no fa gaire, ens donaria Gao Xingjian —el pintor i novel·lista xinès, Premi Nobel de Literatura— que “El ser humà és estúpid, i cal ser conscients d’això”.

Els Insectes, Els Anglesos: un món de pintura, un món de sensacions. Porta Missé té un innat sentit pel color, per les seves combinacions. Tot i que admira la força dels grocs i dels blaus de Van Gogh, ell construeix amb tons suaus que consoliden un àmbit en el qual es retallen, amb serenitat, els
protagonistes de l’acció.

Porta Missé ens fa un relat del món, de la vida. Cada sèrie explica una aventura que pocs altres artistes són capaços d’explicar. Els espermatozoides en sèries molt properes expliquen aventures de la vida, de la mateixa manera que ho fan els bombins dels homes anglesos, com ho fan aquests éssers inqualificables que no sabem si són reals o invencions de l’artista. Porta Missé ens retrau a aquella rica tipologia del segle xix en què les persones, amb caps d’animals, establien un cant a les febleses i vileses humanes. I ens retrau també a aquell món tens, de bogeria, d’un Ensor.

Però l’elegància de Porta Missé no ens violenta, sinó que ens atrau i ens permet endinsar-nos en un món de desconcert.

Heu pensat mai per què l’artista insisteix en la figura d’Icar —aquell que volent desafiar el destí es va creure tan superior que volia escapar del món amb les seves ales?


 
web: Monkey's family